No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec,
i ens sentim sempre mirats
pel blanc esguard del cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d'alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l'última victòria damunt l'esglai.
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: "Amén."
“La pell de brau XXXVIII”. Obres completes. Barcelona: Ed. 62,
Clàssics Catalans del segle XX, 1977. (p.378)
Clàssics Catalans del segle XX, 1977. (p.378)
Tema: Aquest poema parla de que l'home només sera lliure, si no es així l'home no pot ser tal, ja que necesita la llibertat per poder viure. No podem tindre por qui es furta aquesta llibertat, per tant el poble s'ha dunir i fer front.
 |
| Salvador Espriu |
Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners 1913 - Barcelona 1985) fou un poeta, dramaturg i novel·lista català, considerat un dels renovadors, juntament amb Josep Pla i Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau, de la prosa catalana de fórmules noucentistes. La producció literària d'Espriu és extensa però cal destacar els llibres de poemes El cementiri de Sinera, El caminant i el mur i La pell de brau, probablement la seva obra més coneguda, en què desenvolupa la visió de la problemàtica històrica, moral i social d'Espanya. Al llarg de la seva obra poètica (d'estil modernista) , Espriu desenvolupa un món propi, identificat amb "Sinera", que és el nom d'Arenys llegit al revés. Primera història d'Esther és la seva primera obra dramàtica, qualificada per l'autor com una "improvisació per a titelles", pel seu caràcter grotesc. Més tard va escriure Una altra Fedra, si us plau, a petició de l'actriu Núria Espert.
Les musicacions de poemes seus fetes per Raimon han contribuït molt a difondre la seva obra. Cal remarcar les Cançons de la roda del temps i el poema He mirat aquesta terra, magnífica contemplació de Catalunya mitjançant el paisatge d'Arenys de Mar. Segons el mateix Espriu, Raimon cantava els seus poemes com ningú no ho havia fet mai.
 |
| Ramon Muntaner |
Ramon Muntaner i Torruella (Cornellà de Llobregat, 1950), és el director de la SGAE i va ser un dels cantautors del moviment de la Nova Cançó, actuant amb el nom de Ramon Muntaner.
Després de compondre música per a teatre, el 1972 guanya el concurs de Promoció de Noves Veus. Es dóna a conèixer sobretot el 1974 sent el teloner de Lluís Llach. Aquest mateix any Edigsa li publica un SG amb quatre cançons on ja es presenta com un intèrpret a la vegada ple de força i sensibilitat.
El 1975 apareix el seu primer àlbum, Cançó de carrer, musicant a diversos poetes i obtenint un gran èxit sobretot en el públic jove. El reconeixement és fruit de la seva bona formació musical, a ser un dels primers a envoltar-se d'un bon grup de musics, i al seu aspecte amb llarga melena, unit a una considerable agressivitat vocal no incompatible amb una gran tendresa.
El segon àlbum, Presagi, apareix l'any següent dedicat monogràficament a la poesia de Miquel Martí i Pol. Presenta el disc al Palau de la Música amb un gran èxit i amb reaccions del públic properes al fenomen de les fans.
El 1977 fitxa per Movieplay i treu el seu tercer àlbum, Cròniques, altra vegada posant música a diferents poetes.
L'any següent, en col·laboració amb Joan Ollé, publica un àlbum totalment unitari sobre la infantesa durant els anys cinquanta a Barcelona. Es tracta de Veus de lluna i celobert, el qual interpreta als recitals d'una tirada.
El seu següent àlbum és de l'any 1979 i porta per nom Balades i cançons. La segona cara la dedica de ple a poemes de Josep Maria de Sagarra. Uns grans arranjaments de Manel Camp arrodoneixen el seu treball que, tanmateix, no obté gaire impacte popular.
No és fins al 1982 que publica dos nous discos. Per un costat la banda sonora de la pel·lícula La plaça del Diamant, i per l'altre El pas del temps, una altra vegada amb textos de Joan Ollé.
El darrer disc, Fugida, surt en uns moments en què ja està pràcticament allunyat dels escenaris. Està format íntegrament per textos de Vicenç Villatoro.
A partir d'aquest moment es fa càrrec de l'oficina Ressons de difusió musical, després porta la programació de la sala L'Espai, i des de l'any 1996 passa a dirigir la SGAE.
Cançó: No convé que diguem el nom
Bibliografia:
[Data de consulta: 25 de febrer del 2011; http://poesia-en-catala.blogspot.com/2010/06/salvador-espriu-no-conve-que-diguem-el.html]
[Data de consulta: 25 de febrer del 2011; http://ca.wikipedia.org/wiki/Salvador_Espriu_i_Castell%C3%B3]
[Data de consulta: 25 de febrer del 2011; http://www.cervantes.es/bibliotecas_documentacion_espanol/biografias/palermo_salvador_espriu.htm]
[Data de consulta: 25 de febrer del 2011; http://ca.wikipedia.org/wiki/Ramon_Muntaner_i_Torruella]
[Data de consulta: 25 de febrer del 2011; http://www.lastfm.es/music/Ramon+Muntaner]
[Data de consulta: 25 de febrer del 2011; http://www.uoc.edu/app/musicadepoetes/servlet/org.uoc.lletra.musicaDePoetes.Titol?titol=578&autor=86]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada